Què són els queixals del seny?

Els queixals del seny són la tercera molar i creixen normalment entre els 16 i els 20 anys. N'hi ha quatre, un a cada quadrant bucal (adalt i abaix, esquerra i dreta), i surten a la darrera posició de la línia de la dentadura, al fons de la boca.

Es diuen «queixals del seny» precisament per això, perquè coincideixen amb l'edat en què les persones ja comencen a tenir discerniment i bon senderi, a diferència de la majoria de dents, que aparèixen quan som encara petits i una mica massa arrauxats.

Abaix a l'esquerra, radiografia d'un queixal del seny que encara no ha sortit.

Aquesta denominació és comuna en moltes llengües (i per tant cultures) d'arreu del món: en llatí, dens sapientiae; en grec, φρονιμίτης; en espanyol, muela del juicio; en italià, dente del giudizio; en portuguès, dente do siso; en francès dent de sagesse; en anglès, wisdom tooth; en neerlandès, verstandskies; en alemany, Weisheitszähne; en rus, зуб мудрости; en xinès, zhi ya (智齒) de zhi (saviesa) i ya (dent). En persa es diu dandan-e aghl (دندان عقل) i en hebreu shen bina (שן בינה). Totes signifiquen literalment "queixal de la saviesa, del seny o de l'enteniment". En àrab es diu ders-al-a'qel (ضرس العقل), que significa "queixal de la ment".

Els queixals del seny són, tanmateix, una rèmora genètica: els humans primitius tenien una dieta diferent de l'actual que requeria una major capacitat per mastegar fulles, i d'aquí que tinguessin les mandíbules més llargues i aquests tercers molars. Els canvis en la dieta han fet evolucionar la nostra espècie cap a unes mandíbules més curtes i la probable pèrdua, en la mesura que avancin les generacions, d'aquests tercers molars.

Precisament per aquesta progressiva disminució genètica de la llargada de la mandíbula, hi ha gent que no arriba a tenir mai queixals del seny, o que li surten força més tard, o que té complicacions bucals que obliguen a treure'ls. I d'aquí, em pregunto... Estaran aquestes persones desproveïdes de seny i bon judici?

«El seny i la rauxa» i la quinta essència del seny català

El seny i la rauxa formen part de l'ADN cultural de Catalunya i són antònims. El seny s'oposa a la rauxa, i la rauxa al seny. Com a país, com a cultura, com a història i com a persones, tots hem viscuts esdeveniments on ens ha governat el seny i d'altres on ens ha governat la rauxa. Segur que és un equilibri natural present a moltes altres cultures (el yin i el yang, per exemple, a l'orient), però és indubtable que a Catalunya és un marc de referència molt present.

Retrat robot de la quinta essència del seny català.

De tot plegat, cal abordar un dubte trascendental: quan el dentista ens treu un queixal del seny... no ens estarà manllevant també la part proporcional del nostre bon judici? I quan et quedes sense els quatre queixals del seny, no ens estaran abandonant orfes a la tirania de la rauxa?

No hi ha cap evidència científica que els queixals del seny tinguin relació amb la capacitat d'un català o una catalana per mantenir l'equilibri entre «el seny i la rauxa», però la llengua dóna forma a la realitat, i segur que no és gens intrascendent que es diguin «queixals del seny», i no només en català. Per tant, malgrat que no hi ha evidència científica, sí hi ha evidència cultural que, un cop som desproveïts dels nostres queixals del seny, som més propensos a esdevenir persones arrauxades i sense bon criteri.

Vet aquí el sentit i objectiu d'aquest fermall: portar ben aprop de mi els meus queixals del seny, per no perdre'l mai, especialment en dates assenyalades, i per mantenir l'equilibri cultural català entre el seny i la rauxa.

En d'altres paraules, aquest fermall és un vademecum per portar sempre a sobre la quinta essència del seny català, i en concret, en aquest cas, el seny de MeriTomasa.