Quan era petitona vaig plantar diverses llavors de pi al costat del meu pare. D'aquestes llavors va néixer un pi que ell va cultivar amb molta cura. Amb el pas dels anys anava creixent i de la mateixa manera va anar creixent el meu interès, la meva estima i la meva satisfacció en veure'l.

Jo també vaig anar creixent i el món va anar canviant. I durant anys van ploure moltes coses bones, però també alguna hecatombe se'n va endur de les millors. I el pi, que per a mi guardava l'essència de la pèrdua més gran, també va córrer la mateixa mala sort. A causa dels nous plans urbanístics de la ciutat de Manresa i l'aparent necessitat de l'ajuntament de tenir més zones grises i menys de verdes, me'l van tallar de la nit al dia, sense avís previ ni cap mirament. El vam trobar a la cuneta. Des de llavors guardava la seva fusta, esperant al dia que sorgís el moment de fer-lo reviure.

El 2011 em vaig proposar fer una col·lecció amb materials naturals. I el pi va aparèixer amb força en la meva ment. Vaig fer alguns esbossos però no vaig trigar a treballar sobre el material. Així que en aquesta col·lecció el mateix material va ser el que va portar les propostes, em va marcar el camí i les formes. Van sorgir mil idees mentre tallava rodanxes, descobria vetes i fascinava amb els nusos.

Amb aquesta col·lecció vaig gaudir el mai vist, em vaig sentir lliure i viva. Va ser el meu primer treball purament per amor a la meva disciplina i d'expressió a través d'ella. Amb ell vaig encendre motors i vaig sembrar vida. Naixia un nou ésser que ara jo cultivaria amb la més minuciosa cura, la Fàbrica de Tresors de MeriTomasa.